Albert Badia treballa des de fa anys com a tècnic de
turisme a l’ajuntament de la Vall d’en Bas. La seva feina en la gestió i
promoció del territori al cor de la Garrotxa, li permet mostrar-nos una
rigorosa visió del món de la bicicleta, tant des del punt de vista de la
generació d’activitat econòmica, com respecte als canvis en la difusió d’aquest
esport que ell també practica i estima.
Quina és la teva vinculació amb el món de la
bicicleta?
Jo sóc tècnic de
turisme a l’ajuntament de la Vall d’en Bas, al patronat. Això engloba diverses
activitats però en essència del que es tracta
Com definiries la Vall respecte a la bici?
Per les dues
vessants. D’una banda tenim unes muntanyes molt bones per la pràctica de la
BTT, amb diverses dificultats de ruta. De l’altra, hem de tenir en compte que
la Vall d’en Bas és un dels municipis on hi ha més quilòmetres de bicicarril. A
més, Vies Verdes de Girona ha promocionat rutes alternatives per tota la vall
per poder anar en bicicleta.
Aquestes dues vessants permeten promocionar un ciclisme
més de muntanya i un ciclisme més familiar?
I també un
ciclisme de carretera, que també l’estem potenciant. Existeix un tipus de
ciclista que utilitza les vies verdes simplement com a ruta de viatge, per anar
cap a Girona o Sant Feliu de Guíxols. Després n’hi ha un altres que ve a fer
turisme, que és l’usuari típic, que s’hostatja als albergs amb la família i fa
una passejada per la via verda fins a Olot, per exemple.
De tota manera, des de l’ajuntament també organitzeu
rutes ja senyalitzades?
Des del patronat
pràcticament no n’hem organitzat. Per sort tenim una molt bona relació amb
ATMA, l’Agència de Turisme Mediambiental, que té bicicletes de lloguer. Com que
estem molt convençuts que fan bé la feina, utilitzem totes les rutes per la
Vall d’en Bas creades per ells. També hem treballat conjuntament amb ells pel
tema de la promoció, com fires o workshops.
Quins tipus d’usuaris us arriba a la Vall?
Hi ha molts tipus
de ciclistes. Hi ha el que vol una ruta molt senyalitzada, amb els tracks o el GPS,
i després hi ha un altre que va per lliure. De fet, fer el bicicarril no té cap
mena de complicació. Travesses la carretera i ja ets a la via verda.
En tot el temps que portes a l’ajuntament, has notat
un canvi important en l’ús de la bicicleta?
Això t’ho podria
dir tant com a usuari de la bicicleta com a tècnic de l’ajuntament. L’ús de la
bicicleta ha evolucionat de la mateixa manera que ha evolucionat la societat i
l’esport. En un moment donat la bicicleta va tenir un auge brutal, sobretot la
bicicleta de muntanya, fa uns deu o dotze anys. Avui en dia, hi ha molt poca
gent que no tingui una BTT a casa. De tota manera, els que han quedat com a
usuaris són els que realment els agrada la bicicleta de muntanya.
Però es té la sensació que l’auge de la bici va més
enllà de les BTT.
Això ho veus quan
surts a la carretera un diumenge al matí. T’hi trobes moltíssimes bicicletes. I
encara diria més, t’hi trobes moltes noies, quan la bici sempre havia estat un
esport molt masculí, com passa de fet en la majoria d’esports.
Creus que tot plegat és flor d’un dia o s’ha donat un
canvi substancial en el tema de la bici?
En general la
societat s’ha adonat que cal fer esport. En el tema de la bici, tot depèn on
fas la pràctica. Avui en dia cada ciutat important té un servei de bicicletes i
s’ha posat de moda anar en bicicleta per ciutat. De tota manera, no és el
mateix anar en bicicleta a Barcelona que a la Garrotxa. Aquí el fum dels cotxes
el respires poc.
A la Garrotxa es pot practicar un altres tipus de
ciclisme igual de segur?
El fet de que hi
hagi hagut una millora de les comunicacions ha permès que els ciclistes
estiguin més segurs i puguin anar per carreteres secundàries amb poc trànsit.
La Vall d’en Bas és perfecte per la bicicleta de carretera, fins el punt de que
ciclistes professionals utilitzen les nostres carreteres per entrenar. Si vas
des de la vall fins al Coll de Bracons, per exemple, no et trobaràs ni un sol
cotxe en la mitja hora o hora de pujada. El mateix passa al Coll de Condreu.
Per què no hi ha trànsit?
Perquè ja hi ha
carreteres bones construïdes. La construcció del Túnel de Collabós i el Túnel
de Bracons ha reconvertit les antigues carreteres transitades en ideals per la
pràctica de la bicicleta. Una ruta que acostumem a fer els ciclistes, per
exemple, és la que va d’Olot a Ripoll.
I el Terra de Remences? Què me’n podries dir? Com a
potenciat la pràctica de la bicicleta a la Vall d’en Bas?
Hem de tenir en
compte que és una cursa amb 3.000 corredors, distribuïts de forma molt
equilibrada. La ruta curta eren 1.700 corredors aproximadament i la llarga uns
1.300. El que té el Terra de Remences és que es fa en un lloc perfecte per la
bicicleta. L’entorn és ideal i l’organització és impecable. Això la gent ho
agraeix. Encara que siguis un amateur ets sents com si fossis un professional,
i això dóna prestigi.
En aquest sentit, la bici és també una molt bona font
d’activitat econòmica.
Evidentment. El
Terra de Remences, per exemple, suposa un 80 per cent de corredors que són de
fora de la comarca de la Garrotxa. Hi ve gent de tot Catalunya, de l’Estat i
estrangers. El gruix més important és de Barcelona, però també hi ha gent de
clubs de la Catalunya Nord, d’altres llocs de França o de diversos punts
d’Europa. Recordo que en un workshop a Londres, per potenciar el turisme de
natura, em vaig trobar que un dels ponents sabia què era el Terra de Remences.
Un prestigi que permet un augment del turisme?
Has de tenir en
compte que la gent que ve s’ha de quedar a dormir. També molts corredors venen
amb la parella o els fills. Si aquests no fan la cursa els nens poden anar en
poni o van a passejar i fer visites, o es queden a dinar. Això genera una
activitat econòmica molt important, que la Vall sola no pot absorbir però que
es destina a tota la Garrotxa i a alguns punts d’Osona.
I tu, des del punt de vista personal, com veus la
pràctica del ciclisme?
Jo vaig començar
tard, fa dos o tres anys, i ho trobo fantàstic. La bicicleta et fa patir molt
però també t’allibera. És una pràctica que, si la fas bé, comporta molt de
sacrifici i exigència. És el fet del repte personal. Cada vegada que assoleixes
un objectiu ets sents bé.
És una qüestió de superació personal.
Quan vas sol no
tens referència però et permet anar més tranquil amb els teus pensaments; però quan practiques la bici en grup també vas
més estimulat. El grup et porta i t’estira. A més es crea una complicitat entre
els ciclistes, que sempre es saluden quan es troben a la carretera. Això no
passa amb el running, és diferent. Hi ha una certa solidaritat entre ciclistes.
Potser també per la seva fragilitat en carretera?
Sí, però també
vull aprofitar per reconèixer que a vegades els ciclistes no fem les coses com
les hauríem de fer. Quan vas en grups de sis o set corredors moltes vegades vas
pel mig de la carretera i no s’hi hauria d’anar. Això sí, quan vaig en cotxe
sóc molt més conscient de la fragilitat dels ciclistes. El tema entre ciclistes
i conductors ha de ser recíproc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada